Que cremi Catalunya, que cremi el món

Article publicat a La Conca 5.1

S’ha parlat molt (menys del que cal, és clar), arrel d’alguns incendis forestals, de la necessitat de recuperar el mosaic agrari i la neteja dels boscos. Però com? No se sent gaire a dir que amb el model econòmic actual això no és possible. Parlem-ne.

Si ens decidim a recuperar aquest mosaic i les pràctiques i dinàmiques rurals que permetin mantenir el paisatge en condicions de seguretat, biodiversitat i ecologia, em sembla que és important, primer, investigar quins són els motius que han portat a l’abandonament de les mateixes. Possiblement, com sempre, sigui un complex contextual i específic desentrallable en la seva totalitat, però tenim algunes pistes de quines en són les causes principals.

Se m’acut que la mare dels ous rau en la inèrcia del creixement econòmic, que obliga a rendibilitzar obsessivament qualsevol procés, sumada a la cada cop més exagerada centralització dels poders i els interessos en els espais urbans, on se sap res del camp però se n’opina.

L’agricultura no té valor, menjar s’ha convertit en una mera activitat vital que ha de generar beneficis econòmics (comercialització) o estalviar-los (elaboradors, consumidors,…), i fins i tot la cultura gastronòmica s’ofereix en la seva cúspide com una possibilitat excepcional, classista i exclusiva. Passa també en altres camps com poden ser l’habitatge, la salut, o l’educació.

L’agricultura no val res, i això els pagesos ho perceben. El seu producte no té preu, en el pitjor sentit de l’expressió, i la pressió del mercat i l’abús de la burocràcia obliga a les explotacions a rendir-se a les grans empreses o a abandonar la seva activitat, si poden. Això no només significa la pèrdua de les petites explotacions pageses i el seu coneixement i cultura locals; implica la pèrdua del llenguatge, de l’empoderament, de la diversitat i la proximitat; del despoblament rural i de la sobirania alimentària i energètica. Les grans empreses que absorbeixen el mercat que aquests petits productors deixen a l’abast, es converteixen en acaparadors de la superfície agrària (impedint així l’entrada a les noves generacions) i monopolitzen les produccions, condicionant tot el que hi té relació: els preus, les relacions laborals, el comerç, la biodiversitat, la sostenibilitat… La mateixa inèrcia és, doncs, la que porta a considerar els espais de muntanya, climes freds, feixes petites, i zones aïllades com a improductives, ja que el preu de mercat no ofereix possibilitats a un producte que no pugui ser fabricat de forma intensiva, i a la vora de camions, ports, aeroports o centres comercials.

Si bé és cert que les zones amb orografies complicades o climes més durs són més costoses de treballar des d’un punt de vista purament econòmic, o tenen una productivitat més baixa per m2/any, és una mentida terrible la de la seva falta de viabilitat. El problema no neix en l’espai sinó en el valor que se li atribueix. Nosaltres treballem 1,5 hectàrees d’hortalissa ecològica a Òrrius i aquesta extensió no ens permet viure exclusivament del producte cultivat, sinó que ens obliga a exercir també com a comercialitzadors de productes com el nostre, en aquest cas fets per altres pagesos ecològics de la zona. Això ofereix la possibilitat de conrear un espai abandonat durant dècades, fer de pont comercial a altres pagesos, i habitar l’espai i el que això implica: hem recuperat feixes abandonades per al cultiu de farratge per al bestiar, i practiquem la neteja i conservació de les superfícies boscoses de l’entorn, qui sap si amb perspectives futures de fer-ne un aprofitament! El mercat ens recorda constantment que allò que fem no és viable, no és rendible! No fos cas que ho oblidem. Però, per ara, bé en vivim!

El 61% de la superfície de Catalunya és forestal[1] i la majoria està lluny de ser gestionada. Les intervencions llenyeres al bosc abandonen la brancada, els costals o les feixines ja ningú sap què són! No volen els troncs prims per falta de pes i tampoc els massa grossos perquè no caben a les màquines de processat. El despropòsit (potser fins i tot l’estafa) dels pèl·lets ha dinamitat l’ús de l’estella, les teies no apareixen ni al diccionari. Les antigues feixes dedicades als horts, els fruiters o les pastures ja són plenes de brucs, alzines o garrics. Les races autòctones del bestiar de pastura que aprofita el sotabosc ara són races productives que habiten naus industrials o zones semiextensives amb sumplements alimentaris perquè no són capaces de nodrir-se del que l’entorn els ofereix per falta d’adaptació. Bona part de la pagesia no és multidisciplinar com ho ha estat durant tota la història, sinó que està especialitzada en productes únics. No s’aprofita l’entorn ni se’l respecta, perquè el mercat ni valora l’entorn, ni respecta els pagesos.

Però parlem de recuperar el mosaic agrari, protegir els boscos, garantir la sostenibilitat i el comerç de proximitat. Tot sense que a ningú se li acudeixi fer esment a una dinàmica econòmica que ens ofega i que ni permet ni permetrà que totes aquestes proclames siguin mai realitat. I tot això en un moment en què el context global tremola per tots els cantons, i on el canvi climàtic és més evident que mai i amenaça cada cop amb més inclemències, desgràcies i conseqüències imprevisibles. Però, això sí, el mercat ben dret, ampliacions d’aeroports, blanqueig de la indústria alimentària amb normatives mediocres i estimulació de l’exportació. Digueu-me catastrofista, però si no canvia el paradigma, que cremi Catalunya, que cremi el món.

[1]   Dades extretes de: http://www.creaf.uab.es/iefc/pub/regions/SinopsiRF1.htm

Autor: Pol Dunyó Ruhí