El futur de l’agricultura a Catalunya: el canvi o el desert.

Article públicat a El Crític el 7/2/24.

Pol Dunyó i Ruhí

Pagès agroecològic a El Mosaic (Maresme) i secretari de l’Associació Catalana de Tracció Animal (ACTA)

@Mosaicagrari

La ciència ens diu que hem engegat, des de fa dècades, un procés de desertització dels sòls fèrtils. Uns sòls fèrtils que necessitem per alimentar-nos i per capturar els excessos de carboni que emetem com a societat humana a l’entorn per culpa de la mala gestió dels nostres recursos. Els mateixos sòls fèrtils que, un cop convertits en deserts, abocaran la nostra civilització al col·lapse, i no com una gran sorpresa, sinó de la mateixa manera que les desenes de civilitzacions que ens precedeixen. Però nosaltres sempre a punt per creure que ho farem tot millor, cometent els mateixos errors!

La ciència també ens diu que hem de millorar les tècniques actuals de gestió agrària i que necessitem els ramats per recuperar la fertilitat d’aquests espais amb la seva correcta gestió, mitjançant el maneig holístic, per augmentar la biodiversitat, minimitzar l’erosió, impedir la congestió excessiva dels boscos, o permetre una millor retenció de la humitat en la terra. I per aprofitar uns recursos alimentaris que els humans no podem digerir, com l’herba i els recursos arbustius i arboris!

Tot i així les estratègies polítiques van en una direcció estranyament contrària a la que sembla que hauríem d’adoptar, i segueixen planificant la producció d’aliments des d’una perspectiva únicament al servei de l’economia. I de les grans economies, per suposat. Potser caldria preguntar-se a qui li fa por prendre certes decisions o, més aviat, a qui beneficia el fet de no prendre-les. Però, com sempre, perquè visqui la terra, ha de morir el mal govern.

Per posar un exemple com a punt de partida, al projecte del qual formo part, on treballem per la producció ecològica d’aliments en una zona oblidada del Maresme, des de la perspectiva agrària, cultivem hortalisses amb tracció animal, reduint l’ús de combustibles fòssils fins a un 75%, hem iniciat diferents estratègies per participar d’aquest model agrari que aposta per la vida i el progrés, i no per la mort i l’economia. Així mateix, aquestes estratègies pretenen poder dignificar la nostra feina i permetre’ns viure del que hauria de ser el nostre ofici: cuidar el paisatge perquè ens aporti aliments i recursos. I no al revés. Però ens trobem amb dos grans problemes:

1. Polític: la voluntat política cap a projectes com el nostre passen per un reduccionisme folklòric sense cap mena de futur. Des dels governs municipals, per una falta a parts iguals de recursos i d’interès, i des del Govern i l’administració, per un defecte d’ineptitud crònica i una excessiva actitud de submissió als poders econòmics. L’any 2021 vam presentar una proposta de prova pilot a la Diputació de Barcelona, per a la introducció de vaques de l’Albera (raça autòctona en perill d’extinció) a una zona forestal de la Serralada Litoral, on la ramaderia ja és al límit de la desaparició, per tal d’assajar sistemes de gestió forestal, reducció de risc d’incendis, i fer possible la transformació alimentària d’un recurs abandonat i en decadència, com són els nostres boscos, amb el suport de Ramats de Foc, i l’interès acadèmic del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. La proposta, que va ser rebuda amb interès per, entre altres motius, l’estalvi en inversió econòmica per a l’estassada forestal en concepte de prevenció d’incendis, es va proposar de tirar endavant. Va sucumbir dos anys després per l’espera al no-res, el tracte condescendent per part de l’entitat a qui la Diputació va delegar la gestió de l’activitat en matèria d’inversió, i la incapacitat d’Agbar per a facilitar una cosa tant profundament senzilla com un pressupost per a la instal·lació d’una nova escomesa d’aigua, per a aquesta activitat. També convindria posar a debat el tracte de les empreses més grosses vers als seus clients, i l’actitud feudal amb que es comporten, però seguim.

Vam decidir, doncs, que abandonàvem el projecte i quan els boscos es cremessin, ja faríem grups de teràpia col·lectiva per gestionar el dol.

• El mercat. Les iniciatives petites, familiars, i vinculades al territori, que tenen capacitat per aprofitar els recursos més immediats, dependre menys de les externalitats, i generar teixit rural i alimentari estan condemnades a desaparèixer ràpidament en un mercat global on tot el que s’ofereix és sempre molt més varat que el que el territori pot oferir, i on la lògica de consum rarament passa per criteris més enllà del preu del que es compra. Un mercat on el propi territori és ofegat a mans del capital, on el propietari de BonArea és capaç de dir que ells han salvat la pagesia catalana i on el Govern li passa l’escombra a Ametller per fer-nos creure que un producte importat del Marroc és sense intermediaris (i amb les garanties sanitàries europees).

Un mercat que enlloc de valorar la ramaderia com un actiu imprescindible i de qualitat i recolzar el canvi cap a uns models productius que defensin el territori i capturin carboni, pretén eliminar-los de la superfície per afavorir les macrogranges i l’enriquiment de la indústria càrnia i, alhora, recolzar discursos animalistes que s’allunyen tant de la sostenibilitat que prediquen que sembla que no pugui ser veritat. Proclames que semblen sortides d’un Reel d’Instagram suposadament a favor del clima, la salut i la dignitat però que proposen dietes basades en la importació, l’espoli i la dependència de les multinacionals. Alvocats del Brasil, tomàquet tot l’any i ultraprocessats. Alimentació patentada, com el els fàrmacs. En contraposició a la llibertat i la independència, la proximitat i la possibilitat d’oferir una vida digne a les persones, animals i plantes que participen de tot l’estrat agrari. Però no estem preparats pel que necessitem, fa massa anys que ens fan el llit.

I essent aquest un exemple particular, fruit de l’experiència personal, podria ser un retrat similar i reiterat al que viuen la gran majoria d’explotacions agràries familiars al nostre país, i es manifesta com el símptoma d’una malaltia crònica que està consumint la pagesia catalana. El que fem, no és viable, i el que volem fer de nou, no és possible.

Així doncs, com que ho tenim tot en contra, hem decidit tornar a carregar els fusells. Ara iniciem una fase de prova, que hem titulat “CANVIEM” i que proposa un model de producció alimentària comunitària basat en l’aprofitament màxim dels nostres recursos, per tal d’oferir un producte a un preu per sota de mercat, absolutament local, amb molta estabilitat econòmica pels pagesos, i amb un enfoc que és capaç de ser molt més eficient en tots els aspectes productius. Provarem sort en un camí més allunyat de la lògica del capital.

I si l’encerto l’endevino. Perquè la certesa de l’èxit no la té ningú, però sí el convenciment que sense prendre decisions no hi ha canvis. I perquè el desert, per ara, no és una opció.

Salut, i bons aliments!

Els comentaris estan tancats.